El silenci després d’en Rajoy, o el polític plasmat

Aquests darrers temps estem assistint, per part del president del govern espanyol, d’una tàctica comunicativa sense precedents: la llei del silenci.

Si el director de cinema Pere Portabella va dirigir la pel•lícula “El silenci abans de Bach”, on el silenci abans de la música del genial compositor de Leipzig tenia una entitat pròpia, plena de significat, el president espanyol ha fet del silenci una forma habitual d’expressió. Amb els seus silencis, amb la seva no presència davant dels mitjans de comunicació, el flegmàtic gallec diu més que si ens endossés un discurs de quatre hores. La seva expressió inescrutable ens parla, a la seva manera, de totes les qüestions que té a sobre de la taula el popular Mariano: la crisi, l’ascensió inexorable de les xifres de l’atur, l’incommensurable “marrón” dels cobraments en negre, que a més no son més que la punta de l’iceberg del diner negre que amaguen les empreses que van fer donacions monumentals al partit de les gavines, les primes de risc, la sergenta Àngela etc, etc.

Ara que els polítics populars, i els d’altres partits, s’esquincen les vestidures davant de l’escratx al que els sotmeten els afectats per les hipoteques, el president del govern espanyol ha demostrat, un cop més, que quan tothom va, ell, ja en torna. Per que ell ja havia previst aquest problema. És per això que fa temps que només compareix davants dels mitjans en forma de plasma. En forma de pantalla, de monitor. D’aquesta manera, marca una tendència, un camí a seguir. A partir d’ara, els polítics, per complir sense complicacions amb les amargues, incòmodes, desagradables tasques per acabar d’una vegada per totes amb l’anomenat estat del benestar, només cal que no compareguin mai més en públic, com no sigui que ho facin en forma de polític plasmat.