L’oncle Gilito i el president

Un bon dia, l’oncle Gilito va anar a veure al president del Govern. El president el va rebre amb moltes reverències, per que l’oncle Gilito té molts diners.

L’oncle Gilito va anar directe al grà. Li va dir al president : “Cada vegada van pitjor els meus negocis. Això no és bo ni per tu, ni per mi”. El president va empassar saliva. “Per mi? Per que no és bo per mi?”. L’oncle Gilito va somriure amargament. Va dir : “Qui nassos et penses que et finança ? Jo, amb els meus impostos!”.

El president del Govern es començava a posar nerviós. Va dir : “Què vols dir? Si gairebé no et faig pagar res! La majoria dels impostos les paguen les classes mitjanes!”. L’oncle Gilito posava cara de pomes agres. “M’és ben igual! Encara pago massa! I amb aquests diners que pago, no vull que s’ajudi ni a aturats, ni es pagui el sou de funcionaris, ni s’ajudi a immigrants, pobres ni malalts! Que és fotin, collons!”.
L’oncle Gilito es va tranquil•litzar una mica. Va dir : “ A més, sense els meus diners no vas enlloc. O m’arregles això, o me’n vaig a un altre país a invertir els meus calés. Tu mateix”.

El president del Govern no sabia que fer. L’oncle Gilito li va donar una idea. Va dir : “Que passaria si totes aquestes coses que tu i jo volem, és a dir, abaixar els sous, eliminar ajudes socials, privatitzar el poc que queda per privatitzar, etc, etc, que passaria si fos INEVITABLE, si la situació econòmica fos tan greu que EXIGÍS prendre aquestes mesures... què et sembla?” L’oncle Gilito somreia sibil•linament.


El president del Govern va començar a pensar. I finalment va fer un salt d’alegria. “Oncle Gilito, ets genial! Tu podràs continuar guanyant un fotimer de calés, i jo faré totes les reformes que no podia fer. Fins i tot em petaré les autonomies! I sense despentinar-me! I tot, pel bé del país! Moltes gràcies , oncle Gilito!. Per cert... Jo passaré a l’historia com el cervell de tota aquesta operació, oi?”. “No em facis riure!” va dir l’oncle Gilito. “ Tot això fa molts anys que està en marxa, tu només ets una peça insignificant!”.


L’oncle Gilito va marxar. Tenia pressa. “Els meus diners no es compten sols...” va dir. El president del Govern era feliç.