Al Regne Unit, és costum que la reina - ara el rei – enviï una postal d’aniversari, abans era un telegrama, als habitants que fan els cent anys. Potser els centenaris preferirien alguna altra cosa, però és una tradició i un reconeixement. Aquí, la Generalitat de Catalunya lliura “una medalla commemorativa, personalitzada, gravada amb el nom de la persona i l’any de celebració del seu centenari”. Això sí, s’ha de sol•licitar.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2021 va augmentar gairebé un 5% el nombre de persones centenàries a Catalunya respecte al 2020: n’hi havia 2.280 i el 84% eren dones. Catalunya, amb 295 persones centenàries per cada milió d’habitants, és un dels països amb les taxes més altes, darrere del Japó, Portugal, Irlanda o França.

Aquestes dades, però, són només dades, i l’important és la història que hi ha darrere de totes aquestes persones que han viscut en primera persona fets que ara estudiem als llibres d’història, com la Guerra Civil o la II Guerra Mundial. I al barri de la Bordeta, no ens n’estem d’aquestes històries, i estem d’enhorabona perquè des del 23 de febrer del 2023 comptem amb un nou centenari, el Sr. Josep Maria Pitarch. Per fer-nos-en una idea, en Josep ha vist passar un total de 27 alcaldes de la ciutat de Barcelona, déu-n'hi-do. 

El senyor Pitarch va néixer a Hostafrancs, al carrer Béjar, però viu des dels nou anys al carrer Noguera Pallaresa del barri de la Bordeta, en un edifici que formava part de l’estructura de la Societat Coral la Floresta, de l’edifici del cor. Pitarch va passar el dia del seu aniversari centenari a casa, ja que no li agraden les grans celebracions i sempre ha estat un home familiar. “No he sigut mai de la vida social i participativa. A mi m’agrada anar al meu aire… He estat sempre molt agafat a la dona. No érem d’aquells que anàvem un per una banda i l’altra per l’altra”, explica.  

Ell és l'únic dels seus cinc germans que encara viu, tot i ser el penúltim. Ebenista de professió (la qual descriu com “treballar, treballar i treballar”), va tenir un taller al carrer Burgos, i explica que, per sort, es va retirar abans que Ikea i els mobles prefabricats que es poden muntar fossin tan populars. Li sap greu que aquestes professions artesanals s'hagin anat perdent, considera que “aquests oficis estan caducats”, però ell pensa que és llei de vida.

Tenia una furgoneta que havia convertit en caravana i viatjava per tota Espanya amb la seva dona, la Isabel, que també va néixer al barri. A més a més, tenien un gos, i els agradava molt anar a caminar, i feien llargues caminades per Montjuïc. La seva dona, Isabel, que era dos anys més jove que ell i havia nascut al carrer Jocs Florals, va morir fa dos anys. “Es veu que la dieta devia ser bona,” va comentar per trobar alguna explicació a que tots dos hagin viscut tants anys.

El senyor Josep té una filla, que viu al barri, i un fill que viu a Palamós, amb el que es manté en contacte tot i que no el veu molt sovint. No obstant això, la seva filla, i una assistent que l'ajuda amb les tasques de la casa ja fa quatre anys, l'Alícia, li donen molt suport.

Dels anys que han passat, recorda molts canvis, tant a l'edifici on viu i a aquella zona, que comenta que no estava ni asfaltada a l'època, com als voltants. Encara recorda l'antic campanar, o com els veïns del barri van excavar ells mateixos un refugi durant la guerra civil, i com la terra que anaven treien l'havien anat apilant a la plaça de la Farga. Ell, normalment no anava als refugis. “L’armament que hi havia aleshores no era tan demolidor com el d’ara. Ara tiren una bomba i cau la casa”, diu. També recordava els canvis a Can Batlló, explicant que “allò era un riu quan sortia la gent”, i el trasbals que havia suposat el tancament de la fàbrica i quan s'havien emportat la maquinària. “Tot aquell procés l’he anat vivint des d’aquí, a casa”.

Encara que no se sent tan segur com abans en caminar, la seva mobilitat és bona. Fa servir un caminador i fins i tot baixa les escales del seu edifici – ja que no hi ha ascensor i viu al segon pis – i surt a passejar, sempre acompanyat, un dia sí i un dia no. Pateix de degeneració macular; això afecta la seva vista, i troba a faltar poder llegir els diaris, i fer servir l'ordinador i el mòbil per seguir les notícies i les xarxes socials. Sobre la salut diu que es troba bé, “però físicament estic fet una guinya… Faig el que puc dintre de les forces que em queden”.

Preguntat pel secret de la seva longevitat, ell diu que no en té cap. Va fumar una mica de jove, però poc i ho va deixar fa molts anys, no va ser mai bevedor, i sempre es va mantenir actiu. Encara que ara s'avorreix, ja que no pot fer tot el que li agradaria, considera que la seva vida ha estat feliç i n'està satisfet. “L’única cosa que enyoro és la salut. Tota la resta m’ha anat tot bé, i he estat feliç dintre de les meves possibilitats. Mai he aspirat a més del que podia tenir”.