El restaurant Petit Pau, del barri d'Hostafrancs, tancarà les seves portes a partir del proper mes de juny, després d'una dècada la barri. El Petit Pau és un restaurant d'alta gastronomia del carrer de l'Espanya Industrial, que ha acollit personalitats com la J.K. Rowling, però que també s'ha fet molt amb els veïns i veïnes del barri i ha tingut una gran implicació en la DO Sants. Pau Gascó, propietari del local, diu que ha arribat a la fi d'una etapa i que és el moment de tancar un cicle que vol tancar bé, alhora que necessita aire fresc. Avui l'entrevistem, per conèixer com ha estat aquesta dècada de restauració d'alt estàndard al barri d'Hostafrancs i per saber com encara els últims mesos, que intueix que serà una de les etapes més maques del Petit Pau.

Pregunta: El proper mes de juny, el Petit Pau cessarà la seva activitat, s'acabarà aquí al barri d'Hostafrancs. Com ha estat prendre aquesta decisió?

Resposta: Ha estat dur. No és fàcil tancar una etapa vital com és el fet de tenir restaurant, el teu propi negoci, però per condicionants externs i per condicionants interns arribes a la conclusió que és el que pot ser millor. I un cop prens la decisió, que és un moment difícil, després et sents més tranquil, molt més alliberat.

P: Com ha estat a l'hora de comunicar-ho a veïns i veïnes, i la recepció del barri quina ha estat?

R: Ha estat fantàstic, he de reconèixer que no ho esperava gens, quan vam decidir fer-ho públic. Cosa que no és habitual tampoc, perquè normalment els restaurants canvien de propietaris, sense avisar. Vaig voler fer-ho públic per poder-ho fer amb el cap ben alt, i perquè no ens amaguem de res. La reacció ha estat genial, no puc estar mai prou agraït de la reacció que hem rebut.

P: Tot això després de deu anys de Petit Pau aquí al barri. Quan hi vau arribar, com us imaginàveu que seria aquesta dècada?

R: No m'ho imaginava, amb prou feines pensava que acabaria el primer any. Vam obrir el 2013, que era les últimes etapes de la crisi de les hipoteques del 2007 -2008, i ara tornem a estar enmig d'una crisi. Per tant., sembla que una mica és cíclic i que el nostre lloc és la crisi, sembla.

P: Com han estat aquests últims deu anys, sobretot pel que fa a l'essència del Petit Pau? Quines són les coses a les quals donàveu molta importància?

R: Al que li hem donat molta importància és a ser nosaltres mateixos, no enganyar a ningú i ser fidels a nosaltres mateixos. Jo tenia la idea clara que no cal anar a un restaurant molt car per poder menjar bé, i despullar l'alta gastronomia de les coses supèrflues per poder oferir un menjar de qualitat. No barat, està clar, però traient moltes despeses que no calien. No cal aparcacotxes, no cal coberteria de plata, no calen grans locals, grans decoracions per poder donar bon menjar. I sempre això ho hem intentat.

P: Com ha estat responent el barri, com han estat els vincles amb veïns i veïnes?

R: És divertit. Al principi va ser una mica estrany, perquè el barri no entenia massa bé què érem. La gent esperava un local com els altres, i tot i que vam començar amb un tiquet mig molt baix, molt més baix del que tenim ara, la gent era reticent. I els primers que ens van descobrir i ens van rebentar van ser els turistes. Curiosament, els turistes van ser els que ens van descobrir i els que ens van omplir al principi. Hem viscut les diferents etapes del turisme, després sí, després els veïns ens van agafar com si fóssim propietat d'ells, que també és molt maco, però hem pogut veure el boom del turisme com va afluixar. Almenys al barri, el turisme de Sants és diferent del turisme de Barcelona, i ho hem viscut. Vam viure Can Vies, també, que va ser una setmana molt dura. Perquè va haver-hi aldarulls just davant de la porta i teníem el restaurant ple de gent amb criatures i això va ser molt traumàtic i ho recordo amb amargor, amb molt amargor. De fet, vam estar tan tocats que vam tancar durant tota la setmana perquè no ens veiem amb cor de tornar a obrir. Però hi ha passat coses molt maques, hi ha passat coses no tant maques, però al final tot és guai.

P: Quins són moments que recordes amb especial emoció, records que tens d'aquesta dècada de Petit Pau al barri hostafranquí?

R: Bé, la més famosa, que no tinc cap testimoni per corroborar, és que vam tenir sopant a la J.K. Rowling, a l'escriptora de Harry Potter. Hi havia tot de clients que es demanaven fotos amb ella i, disculpeu la meva ignorància, jo no sabia qui era. I de cop i volta, quan es van aixecar, jo tot llançat li vaig preguntar qui era. I ella va riure i se'n va anar, i llavors un client em va dir que era la J.K. Rowling, i va ser osti que burro que sóc. Aquesta és la que me'n recordo, sempre la tindré gravada.

P: Hi ha hagut un arrelament al barri des d'una gastronomia i una cuina a la qual no estan acostumats els veïns i veïnes de la zona...

R: La meva reivindicació és, jo fa vint-i-cinc anys que sóc cuiner. Sóc un artesà de la cuina i m'agrada molt la cuina., però, desgraciadament, la meva feina, per arribar als estàndards de qualitat en els quals com a treballador et sents a gust, que és fent-ho ben fet, havia de treballar per restaurants que no coincidien en res amb la meva visió política o social del món. Per tant, el fet de desvincular l'alta gastronomia d'aquests ambients rancis, que no m'agraden gens, jo penso que els meus veïns també han de gaudir de les coses ben fetes. I perquè no puc aprofitar la tècnica que he après als restaurants d'alta gastronomia, per fer-ho en el meu barri. També és interessant, i això va ser el que va portar aquest tipus de cuina refinada, però despullada de tot de coses supèrflues.

P: Ha influït la visió política i social que tens, distant a l'alta gastronomia, en el fer del Petit Pau?

R: Sí, la meva visió política es resumeix en donar pel sac. Per portar la contrària, sempre buscant els límits, però portar la contrària i sempre preguntar-me el perquè de les coses. I no ser dogmàtic. I això sí, s'ha transmès totalment al Petit Pau, zero dogmes sempre, plantejant-nos-ho tot, ser justos, intentar ser sincers amb nosaltres mateixos i dormir a gust amb un mateix.

P: Un dels fets que ha trasbalsat la gastronomia al barri aquests últims anys ha estat la DO Sants, la denominació d'origen santsenca. Tot això li ha donat un nou sentit a les cuines i la gastronomia de Sants...

R: Sí, la DO va néixer a causa de la pandèmia, i la veritat és que una mala cosa, una molt mala cosa i encara pitjor gestionada, ens ha portat una gran cosa, i un gran fruit, que és la intercooperació entre els diferents restaurants de Sants. És meravellós, és una mostra del tarannà que tenim la gent jove, o potser no tan jove, però els nous restauradors, que entenem la competència no com a quelcom negatiu, sinó com a quelcom positiu i constructiu.

P: La DO Sants que naixia amb la pandèmia, una època molt complicada per a la restauració. Com ha viscut el Petit Pau la pandèmia?

R: Diria massa coses dolentes. El que pitjor hem portat és l'assenyalament públic, el que ens sentíssim com si estiguéssim fent quelcom dolent. Som restauradors, tenim les llicències entregades pels ajuntaments i per les autoritats, i, per tant, nosaltres tenim els mateixos drets a guanyar-nos la vida que les altres. Som conscients que hi havia una situació d'emergència sanitària, i això no ho negarem, mai diré que havíem de treballar, però la forma en què s'han gestionat les minses ajudes que es van entregar en brut, i que després van suposar un greu càrrec d'Hisenda que ens va deixar tocats, i els crèdits del govern central, ha estat, juntament amb l'assenyalament públic, han estat dues coses que ens han fet sentir molt malament.

P: Gairebé deu anys després que naixéssiu al barri d'Hostafrancs, el Petit Pau tancarà les portes. Què ha portat a tancar el Petit Pau?

R: Puc explicar moltes coses, la ràbia per la gestió de la pandèmia, la situació econòmica actual, etc. Però al final, jo crec que, per ser sincer amb mi mateix, és la fi d'una etapa. Sóc una persona que abans solia canviar de feina cada dos anys, com a molt, i aquí hi porto deu anys. Aquests trenta-set metres quadrats els hi hem tret rendiment. I necessito aire fresc. És veritat que, si la situació econòmica fos millor i els productes no pugessin tant, doncs possiblement aguantaria, però no crec que durés gaire més. Perquè això és la fi d'un cicle que considero acabat i que tinc ganes d'acabar.

P: Com t'agradaria que fos la fi d'aquesta etapa?

R: Esperar-ne no sé què esperar-ne, perquè m'he endut moltes sorpreses des que ho he fet públic i molt positives. Però sí que ensumo o intueixo, que serà potser una de les etapes més maques del Petit Pau. Perquè jo m'he deslliurat de la pressió que tenia fins ara, i perquè la gent està demostrant un carinyo que hi era, però que no és allò que es va demostrant. Però rebre tantes mostres d'afecte i sentir-me tan deslliurat del pes que suposava el fet de dir, haig de tirar endavant amb el negoci, haig de tirar endavant amb el negoci, haig de tirar endavant amb el negoci... intueixo que aquests mesos seran uns dels millors mesos del Petit Pau.