Àngel Casas fou un periodista, crític musical i presentador de televisió català, nascut al barri de Sants l'any 1946, concretament a la plaça Bonet i Muixí. El passat 1 d'octubre, a l'edat de 76 anys, ens va deixar, i per això avui recordem qui va ser el santsenc Àngel Casas amb una persona amb qui hi tenia un gran vincle. Miquel Botella, era amic d'Àngel Casas i veí del barri, i ens dona una visió personal sobre la vida del periodista i els millors records que en té d'ell.

Pregunta: Quin era el vincle que teníeu amb Àngel Casas?

Resposta: Jo vaig tenir un vincle estret amb ell en l'etapa postadolescent. Nosaltres formàvem part d'un grup aglutinat de l'entorn de la Parròquia de Santa Maria de Sants de to catòlic i allò era un nucli d'amistat i de vida en comú. El primer que haig de dir és que l'Àngel ja era un líder aleshores.

P: Molts hem conegut Àngel Casas des de la distància. Si et preguntem qui va ser Àngel Casas segur que rebríem una resposta diferent de la que podria donar molta altra gent...

R: Doncs era un xicot molt eixerit, un noi extravertit i el més imaginatiu per descomptat. Era una persona capaç de molt, amb habilitats múltiples., sabia tocar el piano, la guitarra, era capaç d'escriure guions de teatre. Una de les coses que organitzàvem al Centre Catòlic de Sants eren representacions teatrals i l'Àngel Casas era el qui feia el guió, repartia els paers, i animava i ja en aquell moment se li veia aquest potencial fabulador. Hi ha un aspecte que per mi quedarà molt de l'Àngel Casas, que és el d'escriptor. La millor descripció del Sants de la nostra infantesa és un llibre seu que es diu "Fred als peus", que la presentació la vam fer a la Sala de Plens del Districte l'any 2002 i és una descripció de la seva etapa com a estudiant als Maristes de Sants i com a veí del barri extraordinària. L'Àngel va deixar el barri de molt jove, però ell sempre va estar vinculat molt emocionalment a Sants. "La pàtria és el lloc on vam viure aquells anys de l'adolescència i la primera joventut", i això ho diu textualment al llibre.

P: Mantenia, per tant, el vincle amb el barri de Sants, què és el que més recordes a títol personal d'ell?

R: El que més recordo en la fase de joventut és aquesta capacitat imaginativa que tenia, aquesta empenta i aquest sentit de la ironia. Ara és fàcil dir això d'una persona que ha tingut aquests èxits a la vida, però clarament destacava amb unes capacitats que realment el diferenciaven de la resta.

P: I en aquesta darrera etapa?

R: D'aquesta darrera etapa a mi el que m'ha impressionat moltíssim és la resiliència, la capacitat de suportar situacions límit. L'Àngel a partir que ja feia diàlisi, que em va dir que li haurien d'implantar un ronyó nou, després les complicacions van ser terribles, van acabar amb les dues cames amputades, amb tota aquesta etapa de la pandèmia que va estar tancat en un llit d'hospital sense ni poder rebre visites de la seva família més propera. Un cop superat això i tornat a casa, la capacitat de reescriure va presentar una novel•la ara fa un any que és una preciositat. I això ho ha escrit després d'haver superat tot aquest calvari. O sigui, una persona com ell, que havia passat per això, va ser capaç de trobar ànim una altra vegada, de reunir-se amb els amics, quelcom propi d'algú amb una capacitat de resistència extraordinària.

P: Com va ser l'últim dia que us vau veure?

R: L'últim dia que ens vam veure va ser al funeral de la Núria Feliu. Em va dir, "escola Miquel, jo vull venir". Li vaig dir que ja ho arreglaríem, ja que ell no podia pujar les escales de l'església, però que ja ho arreglaríem i vaig estar amb ell tot el funeral i el vaig veure emocionar-se, com em va passar a mi. O sigui, en una situació com la seva, amb les dues cames amputades, doncs, voler venir i en sortir vam quedar per trucar-nos i veure'ns algun dia d'aquests, i així ha quedat.