El cuiner santsenc Pere Cardona presenta el llibre “Històries del 46”

En el llibre hi relata històries reals que passaven al voltant de la taula de casa seva, un homenatge a la seva àvia, qui és el veritable eix d’aquestes històries

El cuiner santsenc Pere Cardona presenta el llibre “Històries del 46”
El cuiner santsenc Pere Cardona presenta el llibre “Històries del 46”

Pere Cardona, cuiner del restaurant santsenc La Nova Farga, ha presentat avui a la sala La Deskomunal el llibre “Històries del 46”. En el llibre hi relata històries reals que passaven al voltant de la taula de casa seva, un homenatge a la seva àvia, qui és el veritable eix d’aquestes històries. Hem pogut parlar amb ell perquè ens expliqui l’essència del llibre i de la presentació d’avui.

 

Pregunta: Com d’importants són les àvies?

Resposta: Les àvies i tot el gènere femení en general. Aquest detall que he fet, aquest petit llibre, és un homenatge a totes les àvies, ja no només a la meva, sinó que també es pot estendre a tota una generació que van haver d’aguantar homes de morro fi que els deien que no treballaven. I evidentment criar fills, haver de cuinar cada dia, de dilluns a diumenge, doncs és el que hi ha.

P: Què hem d’esperar d’aquest llibre? Què hi trobarem?

R: En aquest llibre m’hi trobareu a mi, parlo tal qual, sense metàfores. El meu objectiu clar era que el tingués la meva àvia, i és com jo parlo i com jo escric. Hi trobareu emocions, potser us identificareu amb alguna cosa, potser no, potser riureu, potser us ve una mica la plorera, jo què sé... espero que us vingui alguna cosa. Mentre no me’l tireu pel cap, cap problema!

P: Què et va portar a escriure’l?

R: Jo en portava dos de fets, el 100 vinagretes i els músics també mengen. Després d’un temps llarg, a més a més amb pandèmia i tot això que hem tingut vaig quedar bastant bloquejat i volia fer una altra història, però no tenia prou temps. Volia fer una cosa que a mi em resultés fàcil d’escriure i no fos un gran maldecap, i la solució va ser aquesta. Va ser l’oportunitat única de dir i perquè no els records que tinc al voltant d’una taula, del menjar, a cada capítol fer-ne un plat. Alguns sí que hi ha sorpreses, però és això: parlo, del plat però també de l’entorn, a través del plat parlo d’una situació familiar.

P: Ens podries avançar un tast d’alguna anècdota que hi trobarem?

R: El que sempre em ve al cap quan penso en el llibre és amb els calamars a la romana, que és un capítol que explica quan estàvem un estiu amb la meva àvia, el meu avi i jo i va fer calamars a la romana. A ella sempre li quedaven molt bé, però aquell dia no sé per què, però no li van quedar com li havien de quedar. I el meu avi es va enfadar de tal manera que ens va deixar de parlar durant un dia. A més a més anava dient “això és pa” i anava traient l’arrebossat, molt desagradable. Ens hi trobàvem sempre amb coses d’aquestes, havia de ser perfecte.

P: Dius també que és “un conjunt d’històries on la cuina hi balla i les emocions són la seva parella de ball”. Ens emocionarem llegint-lo?

R: Home, jo espero que alguna cosa us tregui de dins. Si més no recordar alguna cosa de quan éreu petits, o fins i tot d’ara d’adults, alguna olor o alguna història. Fins i tot d’aquesta figura tan clàssica d’home – dona que encara ara es reitera, perquè per molt moderns que siguem aquestes figures encara existeixen en aquest model tan arcaic que  no ha canviat tampoc massa. Jo soc pare i veus situacions que dius “ja veus tu“, han passat els anys i encara és la disposició aquesta de l’home i de la dona, i ho hem de trencar com sigui.

P: És, per tant, un llibre reivindicatiu?   

R: És un llibre que com bé diu la Maria Nicolau, qui em fa el pròleg, diu que jo acompanyo. Que jo acompanyo al lector, jo no el jutjo. Vosaltres que llegiu decidireu si allò era correcte, si no era correcte, si us hi sentiu identificats o si no, però sobretot és això, jo no vull jutjar a ningú. Jo ja vaig jutjar en el seu temps. Som una generació que hem viscut i hem crescut d’una manera que ara ja ens toca rebentar el que és aquesta mena de somnis onírics que tenien segons quins cuiners i cuineres.

P: Maria Nicolau ha estat l’encarregada d’escriure el pròleg, quin paper hi juga?

R: Ella l’ha sabut captar de seguida. Li vaig passar l’esbós i li va agradar molt i li vaig demanar que m’escrigués el pròleg. Som una mena de generació que anem amb les idees molt clares i que no estem per segons què.

P: La manera d’escriure aquest llibre va ser a través de la recaptació de diners. Quin ha estat el suport?

R: Vaig fer un Verkami, i va ser increïble. Sobretot el primer dia i mig. Jo demanava 2.000 €, va passar al final de 2.100. L’increïble és que en un dia i mig ja en teníem mil. No m’ho esperava pas, va ser un suport impressionant. I això és la força de Twitter, la gent el criminalitza, però depèn de per quins camins vagis.

P: També està il·lustrat, què li suma al llibre?

R: és un tema important, perquè aquí m’havia acompanyat en els meus altres llibres en Rubén Bravo, i en aquest cas ell no podia. A través de Descontrol, que és la impremta i editorial, em van contactar amb la Irene Jérez. Jo no la coneixia de res, de fet només vam tenir una trobada. Tot ha estat via internet, vam fer la trobada i no ens hem tornat a trobar fins avui a la presentació.

El cuiner santsenc Pere Cardona presenta el llibre “Històries del 46”